Eren els darrers seixanta, quan jo, tenint com tenia els meus tallers a Sabadell, em veia obligat cada dia de bon matí a engegar el meu siscents i empendre un viatge que en aquella època resulktava llarg i feixuc, la cruilla de Montcada amb retencions incabables, el pas per Cerdanyola, lent i neguitós, i com a punt final, tot arrivant a Sabadell, les tanquies de la via del ferrocarril, que no sabies mai quan trigarien a obrir-se.
Aquest martiri per anar a treballar es va prolongar, fins els primers anys dels setanta, quan el Ministre d´obres pùbliques del moment, el Sr. Fernandez de la Mora, va inuagurar l´autopista que unia en cosa de vint minuts les ciutats de Barcelona, sabadell i Terrassa, i cosa molt important, lliure de peatge.
Recortdo que el Sr. Fernandez de la Mora en el curs del seu discurs inaugural va assegurar que aquella seria la darrera autopista que es posava en servei sense poagament de peatge, resulta evident que tenia raó, si mes no, aquí Catalunya aixís ha estat fins al present moment.
Aquestes millores estruturals, el franquisme les duia a terme al devant de situacions insostenibles com era el transit de passatgers i mercaderies entre zones amb molte activitat com Barceloa i el Vallés, es evident que en aquella època, altres comunitats de l´Estat, on l´activitat era mes feble, retaven oblidades i consequència d´això, quan els anladalusos o els extremenys per posar un exemple, no els quedava altre sortida, es veien obligats per trovar feina a traslladar.se a Catalunya o fins i tot a Alemanya.
El Sr. Fernandez de la Mora, el que no sabia, era que tot aló que ell representava s´estava acabant i aixís va ser, i aixís va arribar la democràcia, i un regim democratic, a lo primer que dona prioritat, es distribuir la riquesa de manera que aquesta arrivi a tots els recons del país, i per aconseguir-ho es construeixen autopistes lliures de peatge, es fanb arrivat trens d´alta velocitat i es posen en marxa instalacions aero-portuaries, en llocs on aquestes inversions, d´entrada segur que resultaran deficitaries a mes de infrautilitzades.
Tots sabem, no cal llegir cap tractat, ni escoltar lliçons magistrals, per entendre que les inversions esmentades, no es duen a terme per fer front a una necessitat urgent, ni per treure´n un benefici inmediat, es fan per crear les condicions que portin a les comunitats afavorides, a una situació que les faci atractives al capital, a l´inversió i que aixís les projecti a l´exterior, a la resta de l´Estat i fins i tot a l´extranger i d´aquesta manera posar els fonaments, per un futur desenvolupament que millori la creació de riquesa i consequentment la qualitat de vida d´aquestes comunitats.
Però tanbé tothom ha d´entendre que ja han transcorregut trenta anys i que potser ja ha arribat el moment, de fer el corresponent balanç, que constati quines son les comunitats que com a consequència d´aquest procés de convergència econòmica han donat un real impuls a la seva economia i quines son les que segueixen mancades d´iniciativa suficient per aixecar el vol.
Estem vivint un moment de crisi econòmica, esxtremadament anguixosa i potser això ha estat el detonant, que aquí a Catalunya ens ha impulsat a demanar i reclamar lo que es nostre, lo que ens perteny, l´augment de la pobresa, la precarietat en la vida de moltes families, ens ha obligat a dir d`una manera ferma "prou".
Es quan arriba un moment com el present. quan et dones compte, de que molt a pesar de l´esforç soliodari de trenta anys, si no t´ajudes tu mateix a sortir de la situació, no trobes a dingú disposat a fer-ho.El procés per assolir el Pacte Fiscal que demanem segur que serà laboriós, però Catalunya ara si, exigeix voluntat política per assolir una autonomia financera, similar per altre banda, a la que ja disfruten altres comunitats de l´Estat.
Per part de la Generalitat penso qu el que ja s´hauria d´anar fent es el calcul de quina seria l aportació o lo que en diuen "cupo" per satisfer le nostre part proporcional en les despeses de tot l´Estat i a la vegada també aportar un fons de solidaritat que ajudi al bon funcionament de tot el país.
Faig aquest comentari, perque ja es senten veus dins del mon politic, fins i tot aquí Catalunya que insinuen de manera molt vetllada, que un cop fet aquest calcul, es demostrarà que aquest viatge no cecessitava tantes alforges.
Sigui quin sigui el resultat d´aquest calcul, e independentment del benefici que ens pogui aportar aquesta autonomía financera, Catalunya, vol, mereix i necessita el Pacte Fiscal, si mes no sabrem en lo que podrem comptar, ara no ho sabem, ens lata la clau de la caixa.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
